Hem passat dècades buscant les claus del nostre passat més remot. Fòssils, eines de pedra, restes de foc… són els fragments que hem pogut reconstruir d’un temps llunyà. Però hi ha un buit immens en aquesta història, una part fonamental que el temps ha esborrat i que ha distorsionat la nostra visió per complet, deixant-nos amb una imatge incompleta dels nostres avantpassats més intrigants.
I si una professió mil·lenària, una habilitat oculta durant desenes de milers d’anys, estigués a punt de canviar-ho tot? El que s’ha trobat en un jaciment català no és només una anècdota arqueològica; és una revelació que reescriu la història dels nostres avantpassats, especialment dels neandertals, i el nostre coneixement del seu dia a dia.
Després de quatre dècades d’excavacions pacients i meticuloses, l’equip d’investigació de l’Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) ha aconseguit una gesta impensable. A l’Abric Romaní, situat a Capellades (Barcelona), han desenterrat no només ossos o pedres, sinó un autèntic tresor ocult: un total de 597 petjades d’una fusteria neandertal. Parlem d’una habilitat que data de fa 40.000 anys, convertint-se oficialment en la fusteria més antiga que mai s’hagi documentat a Europa. Un autèntic cop de puny a la nostra percepció d’aquests grans homes del passat.
La professió oculta que ningú esperava
La fusta és un material extremadament fràgil que rares vegades sobreviu tant de temps, i aquesta realitat ha fet que la imatge que tenim dels neandertals, i de la seva tecnologia, sigui incompleta, centrada gairebé exclusivament en la part que es conserva: la pedra. Però l’Abric Romaní trenca aquesta norma de manera espectacular, oferint una finestra única a una dimensió oblidada de la seva existència, que fins ara consideràvem pràcticament impossible de recuperar. És una solució definitiva al trencaclosques de la seva vida.
L’estudi, liderat per Palmira Saladié, ha analitzat meticulosament les 597 restes de fusta trobades en 16 nivells arqueològics diferents, que abasten un període d’ocupacions des de fa 62.000 fins a 40.000 anys. D’aquest conjunt colossal, l’equip ha identificat 13 peces clau com a objectes fabricats o utilitzats directament pels neandertals. (Sí, nosaltres també al·lucinem amb la precisió d’aquests artesans primitius, capaços de dominar un material tan complex).
Aquesta revelació inclou dues llances perfectes (una de 2,45 m i una altra de 1,99 m), restes de possibles safates, peces estructurals que podrien haver format part de refugis o habitacles, i fins i tot un curiós objecte amb forma de maça, la utilitat exacta del qual encara s’està investigant. Això ens demostra una capacitat de planificació, una destresa manual i un enginy que qüestiona molts dels nostres vells prejudicis sobre els neandertals.
Aquests descobriments no són només relats d’eines; són un espiell definitiu a la vida diària dels neandertals. Sabem que no només cremaven fusta com a combustible, sinó que la manipulaven per crear utensilis de caça, de cuina i, molt probablement, elements de mobiliari per als seus assentaments. Els arqueòlegs han pogut seguir l’ús d’aquest recurs durant milers d’anys al mateix lloc, cosa que indica que la fusteria era un pilar imprescindible de la seva existència i que el seu espai i la gestió del foc estaven molt més organitzats del que es pensava.
El truc de la natura per reescriure el passat
Fins ara, les escasses proves d’armes de fusta del Paleolític europeu es concentraven principalment en jaciments alemanys com Schöningen (on es van trobar llances de 300.000 anys, atribuïbles a neandertals primerencs o Homo heidelbergensis) i Lehringen. També es coneixien pals de boix parcialment carbonitzats de fa uns 171.000 anys trobats a Poggetti Vecchi, Itàlia, que ja apuntaven a l’ús del foc per modelar la fusta. Però l’únic i viral d’Abric Romaní és la quantitat de mostres i l’impressionant abast temporal que abracen, permetent reconstruir una narrativa coherent sobre l’ús de la fusta a través de generacions.
El veritable secret de la conservació d’aquesta fusta és un autèntic cop de geni de la natura: aigua rica en carbonat de calci va cobrir les peces poc després que fossin abandonades. Quan la fusta es va descompondre, va deixar un motlle de pedra perfectament conservat que replicava la seva forma exacta. Tan exactes que alguns fins i tot revelen trets de l’estructura interna del teixit vegetal. Un autèntic truc geològic que ens permet mirar a través del temps sense precedents.
Ara bé, no tot és tan simple com sembla, i cal ser precisos. Dels 597 restes trobades, només 13 són clarament objectes treballats o alterats per mans neandertals. I el que tenim són motlles de pedra, no la fusta original. Això significa que la funció d’algunes d’aquestes peces és, de moment, una interpretació. Per exemple, la llança més llarga es va trobar al costat de restes de cérvol i estructures de combustió, cosa que fa hipotetitzar amb força el seu ús per a la caça. Però queden moltes preguntes obertes: ¿com transmetien aquest coneixement entre generacions i grups? ¿Per a què servia la peculiar maça? Tot i això, aquest descobriment ens assenyala una cosa amb claredat definitiva.
El nostre coneixement es transforma
Aquesta revelació a l’Abric Romaní no és una simple dada per als llibres d’història; és una advertència urgent. Hem subestimat els neandertals durant dècades, basant-nos en proves incompletes i una visió esbiaixada de les seves capacitats. Aquesta troballa revoluciona la nostra comprensió i ens obliga a veure’ls com una societat molt més complexa, tecnològicament avançada i adaptada del que mai havíem pensat. Ignorar aquesta evidència seria un error colossal per a la nostra pròpia història com a espècie.
Així que la propera vegada que pensem en els nostres avantpassats, tinguem present que la seva enginyeria era molt més sofisticada i diversa del que ens va explicar la pedra. Aquest article és una solució a una visió esbiaixada i una porta a revalorar el nostre passat com a espècie, comprenent la totalitat del seu enginy. No és una simple curiositat; és una peça imprescindible del trencaclosques humà que ens permet, per fi, entendre’ls millor. De veritat que els vam arribar a entendre mai, abans d’ara?
