Aquest passat cap de setmana, la companyia terrassenca Therkas Teatre va presentar a la nostra ciutat el seu darrer muntatge: Les traces del silenci. Tot i que ja s’havia estrenat prèviament a Barcelona la temporada passada, us puc assegurar que va sacsejar els espectadors del Teatre Alegria. Ho va fer de tal manera que, malgrat les recomanacions sanitàries, van ser inevitables els grupets i debats posteriors a les portes del teatre. No és aquesta una de les missions més lloables del teatre, sacsejar les consciències col·lectives?

I és que l’obra, creació d’Esther Lázaro (ànima i actriu principal de la companyia) toca un dels temes més foscos i espinosos del franquisme i, com molts d’altres, mal resolt durant la Transició: el robatori i tràfic d’infants. En aquest cas, l’autora ens situarà en un cas molt concret, ja el tractarem més endavant.

Les traces del silenci és una combinació entre teatre de ficció, teatre documental i teatre de la memòria. Gran part del seu èxit és aquesta combinació que descol·loca l’espectador i, a la vegada, el submergeix en el problema. El submergeix tant que l’acaba fent participar activament.

Tot comença com una obra normal: La investigadora Laura Torrent (Esther Lázaro) es presenta a un arxiu municipal per consultar uns documents sobre la tràgica riuada de 1962, que tant va afectar la nostra ciutat. L’encarregada d’aquest arxiu, la rigorosa Margarida (Rosa Aguado), la rep com una usuària més. Tot i això, s’entreveu que l’arxivera tracta amb massa cura i atenció el material. De sobte, la investigadora troba dins d’una capsa una carta que, aparentment, no hauria de ser allí. El contingut d’aquesta carta crida immediatament la seva atenció i demana a l’arxivera si n’hi ha més com aquella a l’arxiu. La Margarida, alertada, li prendrà de les mans i intentarà posar mil i una traves a la consulta d’aquells documents. Perquè es veu que n’hi ha més de cartes com aquella. La Laura ha obert la capsa… la capsa de la memòria.

Però què amaguen aquestes cartes? Per resoldre el misteri, l’obra fa un tomb i de sobte ens trobem com si fóssim dins d’una aula magna. S’encenen els llums de platea i la investigadora Laura Torrent ens fa tota un conferència. Una conferència gens fictícia. Ens parla de la tràgica riuada, dels morts, de la solidaritat, de les donacions i… dels nens i nenes desapareguts. Nens i nenes que no es van arribar a trobar mai més. Escoltem testimonis de mares que encara esperen recuperar-los. Van desaparèixer tots sota el fang.

I, finalment, anem a les cartes. Cartes que van arribar de tot Espanya, demanant nens i nenes orfes per adoptar. Demanaven criatures a la carta, adjuntant generosos donatius. La investigadora ens aporta llistats de sol·licituds i proves que demostren que les adopcions van existir. El debat està servit. Aquella canalla era realment orfe? Els importava als adoptants si ho eren o no? Tot plegat amb la connivència del règim. Però malgrat que el tràfic sembla irrefutable, cal una prova que ho demostri. Llavors la investigadora esperona el públic perquè participi. Us puc assegurar que a la meva sessió hi va intervenir, commocionat per una informació que desconeixia o indignat davant de l’ocultació dels fets, ben palpable avui dia. És en aquesta part del muntatge, que esbocina totalment la quarta paret, on l’Esther Lázaro es mostra més veraç, més autèntica, més segura. Sap remoure aquest passat tèrbol que encara ara intenten silenciar dins d’arxivadors rònecs i amagats. Un encert l’escenografia (tres columnes d’arxivadors metàl·lics rovellats, com la pila de casos silenciats que esperen que algú els doni veu).

I quan el debat es troba en el punt més calent, de nou retornem a la pretesa ficció, on encara ens espera una darrera sorpresa, de la mà de l’arxivera, que potser ho descabdellarà tot. Entremig del fosc afer de la compra-venda d’infants, se’ns obre també un altre debat paral·lel. I és que la Laura, la investigadora, es troba enmig d’un procés d’adopció d’una criatura. Aquest, legal.

Les traces del silenci és un crit en defensa de la reparació històrica. Un crit al dret que tenen les víctimes a saber la veritat. Un crit a la transparència. Un crit, en definitiva, a la necessitat que té aquest país de curar bé les ferides. I és que potser, abans de tancar-les, caldria netejar-les bé. I això, la mal anomenada Transició, no ho ha fet.

Si us heu perdut les representacions d’aquest cap de setmana, teniu una nova oportunitat de descobrir aquest espectacle colpidor, del 5 al 10 d’octubre, al Teatre Eòlia de Barcelona. No us en penedireu.

Les traces del silenci de la companyia Therkas Teatre | Teatre Eòlia

Nou comentari