ss

!--akiadsense-->

-Tarantino?? És la menys Tarantino de totes! -escolto que li diu un espectador a una espectadora, fent-se l’entès, mentre tots fem cua per entrar al Cinema Catalunya de Terrassa, divendres a les 21:00, hora en la que està programada l’única sessió setmanal en VOSE. Si ja hauria de ser imprescindible veure les grans obres audiovisuals en la seva versió original subtitulada, en el cas del film que ens ocupa és del tot obligatori! Per el llenguatge emprat, les expressions, les entonacions, les interpretacions… És només el meu parer, perquè aquest és un article d’opinió, oi? De fet, el dia anterior, vaig assistir als darrers 30 minuts d’un passi doblat del mateix títol, per poder comparar, i vaig corroborar la diferència abismal! Les i els que em llegiu ja sabeu que soc un defensor a ultrança de les versions originals; us les recomano!

Tarantino?? Igual que l’espectador – quina casualitat- la crítica ha arribat a dir que aquesta pel·lícula és la menys Tarantino de la història. Que la novena entrega del director és la seva faceta menys “canyera” i menys violenta. Molt discutible. El que sí és molt evident és que Tarantino (1963) és cinema en estat pur. Les seves referències cinematogràfiques, musicals, culturals, històriques i socials, són sublims. Sovint penso que l’última producció de qualsevol geni creatiu hauria de ser, sempre, el seu millor treball. Per la saviesa acumulada, l’experiència, la trajectòria i el major coneixement de la professió. Ell és més savi que mai, això segur!, i el seu film és una autèntica masterpiece. T és el Shakespeare del segle XXI! Resulta magistral com et va portant fins al desenllaç final, de tragèdia grega on, indefectiblement, un allunyat de la unitat nombre de personatges acabaran traspassant de manera exageradament sagnant. Mestrívol en la comicitat i els diàlegs marca de la casa, excessiu i immoderat en la seva narrativa, i kitsch i 100% USA en l’estètica. Crac de la lloança, tota la seva filmografia n’està plena però aquesta cinta en particular està farcida d’homenatges: homenatge a la seva nostàlgia infantil dels 60’s, homenatge al moviment hippy, homenatge a l’spaguetti western, als Rolling Stones, al vinil, a la roba i l’estilisme d’aquells temps, als Cadillacs, a California, a l’estil surf, als còctels Margarita, a la televisió americana, gran homenatge a Roman Polanski, enorme homenatge a Sharon Tate i un súper homenatge a la indústria cinematogràfica. És el cine dins del cine, aquesta temàtica tant vista, però que en el seu imaginari esdevé mítica. Centra el relat en una època d’ambientació molt concreta que va des del febrer de 1969 fins l’agost del mateix any, moment històric que ell canvia amb la seva transgressió i inventiva, jugant a ser déu, fent que la Sharon i el seu bebè se salvin de les malèfiques mans de la família Manson, tot alterant la història de Hollywood i de la humanitat.

Brad Pitt (1963), en el paper de Cliff Booth, actua com a braç executor. Es pot estar més espectacular que en Brad? En tot cas, potser el Leonardo DiCaprio (1974), en el rol de Rick Dalton. “Tanto monta, monta tanto, Pitt como Leonardo”. La veritat és que els dos estan extraordinaris i commovedors. El primer ja havia fet de les seves a ‘Malditos bastardos’ i el segon a ‘Django desencadenado’, ambdues del mateix Quentin que ja havia declarat: -Ells suposen, avui en dia, el que van representar, en dècades anteriors, Robert Redford i Paul Newman.-

Té tota raó però a mi també em recorden a l’Steve McQueen i Paul Newman, especialment a ‘The Towering Inferno'(1974), traduïda com ‘El coloso en llamas’ a Espanya. És clàssica i molt coneguda la polèmica entre ells dos per aparèixer primer o segon en els noms dels crèdits inicials. La comparativa es fa efectiva al començament quan observem el nom de Leonardo sobreimpressionat al damunt de la imatge de Brad i viceversa, en un espècie de lluita per veure qui apareix primer. També mereix una destacada menció la interpretació de la menys coneguda – de moment- Margaret Qualley (1994), actriu y ballarina, filla de l’Andie MacDowell, en el paper de Pussycat, d’una química espectacular amb en Pitt i que em fa pensar en la imatge de la Patti Smith a la portada del seu àlbum ‘Easter’ on mostra la seva aixella sense depilar, un tret característic del moviment feminista i lliberal de llavors. I, per acabar, no podem oblidar la banda sonora i la selecció musical, que en l’univers Tarantino és, contínuament, un personatge més, i aquí un dels principals, per no dir el protagonista.

Tarantino?? Ja porta 6 setmanes, 5 a la sala gran i 1 a la petita del Cinema Catalunya, i possiblement en caigui alguna més. 165 minuts que passen volant, en una exhalació. La qualificació és de MOLT RECOMANABLE. Tarantino?? Tarantino!!!

Nou comentari