!--akiadsense-->
La construcció del pont de Sant Pere, en el segle XVII, va ser el fruit de la rivalitats entre dues comunitats antagòniques: la dels vilatans i la pagesia del terme de Terrassa, que durant 500 anys configuraren una història d’amor, odis i polèmiques. Durant tres segles el pont suportà tot un seguit de xacres producte de la seva precària construcció i, fins i tot, patí un esfondrament en un els seus arcs. Ens ho explica l’Arxiu Històric Municipal.
A principis del segle XX amb la pèrdua del seu valedor, el poble de Sant Pere, ara agregat a Terrassa, el pont suportarà, durant cinquanta anys, un intens tropell amb un seguit de predestinacions sobre el seu probable enderrocament. La seva emparança sorgirà, cap els anys setanta, del despertar de la sensibilitat del terrassecns cap el seu patrimoni històric artístic que féu possible, anys després, incloure el pont de Sant Pere com a element integrant del projecte del parc urbà de Vallparadís.
Característiques: La seva alçada màxima és de 19’3 metres i la llargada de 57 m Fa una amplada de 3’5 metres.
Consta de tres arcs de diferents amplades, el central, de mig punt, més ample, i els laterals en arc apuntat, Els seus murs, pilastres i arcs estan aparellats amb una carcassa exterior de paredat de diverses qualitats, fins i tot hi ha alguns elements de pedra arenosa que han rebut les embranzides climatològiques. La seva carcassa, de gruix variable, esta farcida de grava i terra. El pilar de ponent té un arc de descàrrega amb fabrica de totxo, producte, segurament, de l’arranjament que es va fer al segle XVIII quan es va esfondrar l’esmentat arc.
El seu estat de conservació, segons el Catàleg d’edificis historicoartístics, es bo, tot i que l’any 1960 l’arquitecte municipal el va declarar en ruïna incipient i, abans l’any 1845, el comissari de Protecció i Seguretat del partit de Terrassa, Sr. Antonio Roperto va diagnosticar l’imminent perill de desplomament, principalment pel pas de carruatges.
La seva construcció, en el seu principi, fou assignada al mestre de cases Pere Pomers però més tard fou el també mestre de cases Ramon Suris qui portà l’obra endavant.
