La melodia harmònica in crescendo mentre n’Anthony Quinn i n’Alan Bates ballen un suggerent sirtaki restarà sempre al nostre cor. Això es fa possible gràcies a la música d’en Mikis Theodorakis i la seva composició més popular: la banda sonora de “Zorba, the greek”. Es tracta d’una pel·lícula de l’any 1964, basada en la novel·la Alexis Zorbàs de Nikos Kazantzakis. Guanyà 3 Oscars: a la millor actriu de repartiment (Lila Kedrova), a la millor direcció artística i a la millor fotografia.
Val a dir que la característica principal d’un sirtaki es la seva acceleració. Ve a ésser una dansa que es balla –en forma lineal o de rotllana– col.locant les mans a l’espatlla del company del costat, sense saltar. L’instrument de corda que manté viu el ball és el bouzouki… Gairebé em recorda el so elèctric d’una bandúrria o
mandolina, produït amb l’ajut d’una pua. Per situar els despistats, citaria la cançó d’en Lluís Llach “Vaixell de Grècia”, encetada amb una introducció molt similar, basada en un esquema clònic : “Si per les albes veieu passar un vaixell / Besant les aigües del mar bressol dels déus / Feu-li senyal, que pugui veure on som / I caminar amb nosaltres cap al nord. / Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó / No penseu mai que ho hagi perdut tot / Que el poble sempre podrà inflar el velam / Per guanyar onades fetes de por i de sang. / Vaixell que plores igual que plora el meu / Que duus la pena i el dol que porta el meu / Vaixell de Grècia, que no t’enfonsi el tro / Infla les veles que anem al mateix port”.
Obviaria el rerefons polític interessat de massa gent envers teories relacionades amb el procés del 1.O. No veig necessari ni èticament correcte barrejar naps i cols. El sirtaki és una de les atraccions culturals de Grècia i de les tavernes d’estil grec arreu. Una mica com ho són les havaneres i cançons de taverna en “tasques” de la nostra costa.De fet, aporto una cita seva que aniria en aquesta mateixa línia: “When I ́m very sad I dance because it ́s the only way I can express myself” (quan em sento trist, ballo perquè és l’única forma en la que em puc expressar).
Ja diu un adagi allò del “al músic vell, li queda el compàs”. Si més noen el sentit que l’experiència o la rutina esdevenen cròniques…I encara que, amb el transcurs del temps, s’obliden els detalls o els matisos, sempre queden les coses bàsiques i elementals. És el llegat que ens deixa el gran Mikis Theodorakis, que ens acaba de deixar. Grècia ha perdut el seu compositor més universal, prolífic i versàtil del segle XX.
Als 96 anys, Mikis, has emprès un llarg viatge cap a la immortalitat: “Ítaca t’ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat’ Savi, com bé t’has fet, sabràs el que volen dir les Ítaques”… Ets una gran pèrdua. Ara, però,seràs en un lloc millor.
