!--akiadsense-->
Feia només un any que Miki Núñez (Terrassa, 1996) havia estrenat nova vida quan va ser entrevistat per El Món per primer cop: de ser un jove català qualsevol va passar a tenir milers i milers de seguidors a les xarxes socials i a omplir escenaris. Presentava el seu primer disc, Amuza, després d’haver passat per Operación Triunfo i haver representat Espanya a Eurovisió.
Ara torna a rebre aquest diari per xerrar sobre el seu nou treball: Iceberg. En aquesta entrevista reconeix que el seu segon disc no trenca gaires esquemes i que és una continuació del primer, però sobretot deixa clar en quin moment vital es troba. Té més clar quins són els fonaments de la seva vida, i en bona part ho ha aconseguit gràcies a fer teràpia. Miki Núñez parla sobre l’ansietat, la por al fracàs, el confinament i els problemes de la seva generació. En un any la seva música potser encara no ha madurat gaire, però ell sí. Pas a pas.
Es pot dir que compleixes les teves promeses. El primer cop que El Món et va entrevistar vas dir que en un futur et veies fent el mateix tipus de música que en el primer disc, Amuza. Aquest nou àlbum sembla una segona part del primer.
Sí, és que quan hi ha una cosa que se’t dona mitjanament bé, has d’apostar per allò. M’agrada molt fer aquest tipus de música perquè és el que he mamat tota la vida. Potser sí que és cert que en aquest segon treball hi ha alguna cosa una mica més pop-rock, però segueix sent música festiva. No té aquell ritme ska, però sí que és una continuïtat. I estic molt content perquè tot segueix igual: la discogràfica ha confiat en mi i m’ha dit que fes el que volgués amb qui jo volgués. Estic feliç i content, vaja.
Aquest disc s’ha produït entre Barcelona i Madrid. Per què?
Com que el disc té cançons festives i de pop-rock vam decidir que havíem de contactar amb els dos reis d’aquests gèneres. David Rosell ha treballat amb Txarango i Catarres; i Paco Salazar, que és guitarra de Dani Martín, ha fet coses amb el Canto del Loco, la Oreja de Van Gogh o Pereza.
Qui dels dos anava primer en la cadena de muntatge?
La gravació es va fer a Catalunya. Així que primer va ser en David Rosell i després en Paco Salazar.
El disc es diu Iceberg. Quina és la teva part de l’Iceberg que els altres no veiem?
El nom de l’àlbum va sorgir durant el confinament. Jo estava confinat amb els meus pares, perquè la pandèmia va esclatar només una setmana abans que anés a viure amb la meva parella. Estàvem a una setmana de fer-ho. Ja teníem el pis, les claus i els mobles, però encara no hi havia algunes coses bàsiques com els plats. No s’hi podia viure. Llavors ens vam confinar per separat, i en una de les nostres videotrucades li vaig dir que ja tenia el tracklist definitiu de les 30 o 40 cançons que havia fet fins llavors. Ella em va animar a reflexionar si estava segur que allò era el que volia ensenyar. Perquè són cançons molt íntimes i algunes les he escrit quan no estava gaire bé. Em va dir que estava ensenyant tota la part oculta del meu iceberg. I així va ser com el vaig batejar. A més, és una paraula que s’escriu igual tant en català, castellà com en anglès. Tothom pot estar content.
El confinament t’ha servit com a pausa per poder reflexionar tot el que t’ha passat fins ara?
Absolutament. Ja feia un any llargs que no parava. No havia tingut temps de parar per pensar. Ni dues setmanes lliures en cap moment. I ara les he tingut. I he pogut reflexionar sobre moltes coses, com les ganes que tinc d’estar amb els meus avis! O valorar anar a fer una birra en una terrassa amb els col·legues, o valorar poder estar tancat amb tot el grup a l’estudi i poder compartir moments i forquilla! Coses que abans es donaven per suposat i ara sembla que són excepcionals. S’han de valorar les petites coses.
Quines coses has après durant tot aquest temps?
Han passat milers de coses, de les quals no m’esperava la meitat. Per això una cançó es diu No M’ho Esperava. I reafirmo el que els meus pares m’han dit tota la vida: que la música dona una sensibilitat especial a les persones, i que jo només em sé expressar al 100% quan poso música a les paraules. Puc escriure i parlar amb el meu psicòleg. Però, fins que no ho converteixo en cançó, no em quedo a gust. I reafirmo que és un món enorme, que de tant en tant em queda molt gran. I que he d’aprendre a conviure amb això. És que jo amb 12 anys marxava amb la furgoneta dels meus pares a concerts de festa major i dormíem a din fent un tetris, i ara soc qui està damunt l’escenari.
Acabes de mencionar que vas al psicòleg. Quan has començat a notar que havies de cuidar la teva salut mental?
Des del primer moment que vaig començar a dedicar-me a això. Al principi vaig anar a un psicòleg que era amic del meu pare. Estava bé, però aquest vincle feia que no li expliqués tot. També va passar que durant el confinament vaig descobrir què era l’ansietat més forta. Va sortir a la llum la cançó Me Vale i em van anul·lar 50 concerts de cop; i en aquell moment jo no sabia com seria la meva vida a partir de llavors. No sabia absolutament res i això em va estressar molt. Ja sé que no em dedico a picar pedra, però suposo que tothom ho viu a la seva manera. Va ser llavors quan vaig dir prou i vaig decidir anar a un psicòleg que és de Madrid. De manera que ho fem per videotrucada. A distància. Noto que m’agrada més.
Què has après anant al psicòleg?
Sobretot a posar-me a mi com a punt de partida. M’ajuda a no comparar-me amb ningú i a restar importància a tot allò que passa a les xarxes socials. Em passa que jo estic atent a tot i des del primer dia que ja m’he trobat molts haters. De tant en tant m’afecta més del compte. Ahir, sense anar més lluny, vaig veure que un tio em desitjava la mort. El psicòleg em va dir una cosa molt important, que és que el meu benestar depèn d’un màxim de deu persones. Tot el que tingui a veure amb coses fora d’aquestes deu persones no ha de tenir cap importància.
Fa un any parlaves que havies après a apreciar el teu entorn més proper. La fotografia del teu entorn més proper de fa un any és la mateixa que l’actual?
Sí. I espero que no canviï mai, perquè és la gent que em dona estabilitat i pau.
Tens por del fracàs?
Sí.
Per què? Què seria per a tu fracassar?
A veure… potser he de dir que tinc por de tenir por. Tinc una vida relativament fàcil i meva feina és la meva afició. Visc de fer allò que més m’agrada. Em fa por acomodar-me i em fa por perdre la il·lusió. Tinc por de fracassar en aquest sentit. Com quan em lamento que una cançó no hagi arribat al milió de visites.
Això t’ha arribat a preocupar?
Sí, sí, sens dubte. Ho reconec. Tinc por de tenir por de segons quines coses.
A més de la por al fracàs, abans també parlaves de l’ansietat. El jovent actual ho pateix molt això. A què creus que es deu?
A saber-ho tot de tothom. Això fa que et comparis constantment. Poder arribar a saber com li va la vida a una altra persona amb un sol clic és una merda. Té les seves coses bones, evidentment; i si en féssim un bon ús, seria bo. Però això fa que et comparis constantment.
Estàs d’acord que t’has sabut allunyar de la marca ‘Operación Triunfo’?
No ho sé, però si és així ho atribueixo a no haver-me’n amagat mai. N’he parlat sempre amb normalitat. És que qui em va donar a conèixer va ser Operación Triunfo, i gràcies a això vaig treure un primer disc i ara un segon disc. És qui m’ha fet créixer. És com refusar la primera persona que va confiar en tu. No és una etiqueta que em costi portar. Dur-ho amb normalitat és molt sa.
La teva relació amb el català i el castellà ha originat polèmica moltes vegades.
Sí, i ho porto molt bé perquè és genial que hi hagi gent infeliç amb allò que faig. Crear controvèrsia és una molt bona manera de viure. Mai ningú no estarà content. Però fins i tot els que no estan contents en parlen, inclòs un fatxa de merda que em critica perquè faig una cançó en català.
Sempre has defensat molt el teu bilingüisme, i tot sembla indicar que continuaràs fent música en català i castellà. No has pensat de decantar-te per un o altre idioma?
És que el català i el castellà han conviscut sempre perfectament a casa meva. Potser fins i tot una mica més el català. És per aquest motiu que les cançons més íntimes i properes les faig en català; però és que no hi penso, tio! A vegades la discogràfica es lamenta quan faig una cançó que troben preciosa però que l’he fet en català, però no ho penso canviar.
Fa uns mesos vas presentar ‘Cover’, un ‘talent show’. Et planteges fer alguna cosa que no sigui música? Et veus aparcant-la en algun moment?
No! Això mai. Però que la música pugui conviure amb una altra cosa sí, estaria encantat. Estaria feliç si ho pogués combinar amb ser actor, per exemple. Jo des que tenia tres anys que els deia als meus pares que volia ser Bruno Oro.
Has fet teatre?
Sí, tota la meva vida. Fins que vaig entrar a Operación Triunfo. El fet que m’agafessin a Cover em va fer molta il·lusió, perquè era una manera d’apropar-me al món del teatre i de la faràndula. Tant de bo ho vegin els de Merlí i m’agafin per fer un paperet petit. M’és igual que sigui petit, però que em serveixi per matar la gana.
