A Joan Miró li agradava desitjar un bon Nadal als seus amics personalment. Cada any els enviava una postal manuscrita i signada, sovint amb dibuixos i amb dissenys personalitzats. L’Arxiu Diocesà de Barcelona en conserva una àmplia col·lecció, gràcies a la correspondència entre el pintor i el seu amic i primer director del museu diocesà, mossèn Manuel Trens.
Una de les postals més vistosa inclou una composició en cinc colors, amb les estrelles, rodones, punts i semicercles tan habituals de l’obra mironiana. El contingut escrit és breu però mostra la familiaritat i naturalitat amb què es tractaven Miró i Trens. El pintor envia bons desitjos al sacerdot i comenta cartes anteriors. Per exemple, a la nadala de 1962 li agraeix que li hagi enviat el seu darrer llibre: “Està molt bé i és ple d’interès, quan vingui a Palma li demanarem una dedicatòria”.
Com era tradició a la majoria de llars a l’època, la felicitació és familiar, és a dir, que el pintor l’escriu de part seva i de la seva dona, Pilar Juncosa de Miró. Així, cita a l’esposa a la missiva i també adjunta una targeta de visita amb el nom de tots dos, firmada.
Miró i Trens es coneixien del Centre Artístic de Sant Lluc, on el sacerdot també va travar amistat amb altres artistes de primera divisió com Picasso, els germans Llimona, Joaquim Mir o Olga Sacharoff, que fins i tot li va pintar un retrat. “Eren amics i es reunien quasi cada setmana”, explica el director del Museu Diocesà, Josep M. Martí Bonet. Les postals s’han conservat perquè el mossèn va llegar tot el seu arxiu a l’Arquebisbat de Barcelona, afegeix.
Trens, intel·lectual oblidat
Mossèn Manuel Trens (Vilafranca del Penedès 1892 – Barcelona 1976) és un dels historiadors de l’art més destacats del segle XX, però la grisor del franquisme van estroncar la seva tasca i n’han difuminat el record. Va ser un intel·lectual ben connectat amb la burgesia noucentista, urbanita i anglòfil –fan de James Joyce i Oscar Wilde, per exemple–, col·leccionista, traductor i actiu dinamitzador dels cercles artístics de la Barcelona dels anys 20 i 30. Avui el definiríem com un muntador de saraus amb una bona agenda de contactes, capaç de fer col·laborar les primeres espases de l’art, la cultura i la societat del moment.
Era fill d’una xocolateria de Vilafranca del Penedès –Can Catani, que crearia anys més tard les populars catànies– i hauria trobat la vocació eclesiàstica en les converses entre el seu pare i el bisbe Torres i Bages, qui l’acabaria ordenant prevere als 22 anys. La seva empremta a Barcelona és molt àmplia, des de col·laboracions periodístiques –a La Veu de Catalunya, La Publicitat, El Matí…– fins al Seminari Conciliar de Barcelona, on impartia classe d’art sacre i on ha deixat part del fons de la biblioteca, un màster, un grup de recerca i una associació d’experts en patrimoni.
Menció a part mereix el Cercle Artístic de Sant Lluc, entitat de tarannà conservador i catalanista, de la que va ser dirigent des de 1921 fins a l’esclat de la Guerra Civil i des de la reobertura –que al Règim li va costar molt autoritzar– el 1951 fins al 1962. Dins de l’entitat va constituir el grup Amics de l’Art Litúrgic (1923) per modernitzar l’art religiós inspirant-se en Gaudí.
També va ajudar a fundar l’Institut Amatller d’Art Hispànic, referent en els inicis de la fotografia a Catalunya des de la seva seu del passeig de Gràcia. A més va inventariar tots els béns culturals de les parròquies de Barcelona, un catàleg clau per identificar dècades després els elements perduts en la crema d’esglésies de la Guerra Civil. Gran part de la col·lecció d’art que va reunir amb els anys d’amistat amb els autors la va llegar al Museu del Vi de Vilafranca (VINSEUM).
