Les germanes Arias Simarro han lliurat aquest mes de setembre a la Generalitat el fons documental de la seva mare, Conxita Simarro i Solsona (Terrassa, 1927-Ciutat de Mèxic, 1988), l’Anne Frank egarenca. Conté un peça extraordinària: el seu diari infantil i adolescent que reflecteix la vivència particular amb ulls de nena de la guerra, l’exili, la migració i l’establiment a Mèxic (1938-1944). La podem considera l’Anne Frank de Terrassa. Qui era? En realitat, Annelies Marie Frank ((Frankfurt del Main, Alemanya, 12 de juny de 1929-Bergen-Belsen, Alemanya, febrer o març de 1945). És l’autora d’un dels llibres més coneguts del món. El diari d’Anne Frank es va escriure mentre s’amagava amb la seva família i quatre amics, durant l’ocupació alemanya d’Amsterdam a la Segona Guerra Mundial.

És autora d’El diari d’Anne Frank, un diari escrit mentre s’amagava dels nazis amb la seva família i quatre amics, durant l’ocupació alemanya d’Amsterdam a la Segona Guerra Mundial i la persecució i extermini de la població jueva. Es va amagar en una cambra secreta condicionada, a la part del darrere, de l’empresa Opekta, d’Otto Frank, el seu pare. Després de dos anys, el grup fou traït i deportat als camps d’extermini nazis. Set mesos després de la seva detenció i alguns dies després de la defunció de la seva germana Margot, Anne moria del tifus al camp de Bergen-Belsen.

Nota biogràfica

Conxita Simarro procedia d’una família barcelonina. El seu pare, Francesc Simarro García (nascut a Montmeló), era agent de segona classe del Cos de Seguretat de Catalunya, exercint tasques d’informació. El març de 1938, a la vista de la cruesa dels bombardejos que afectaven la capital catalana, va decidir posar la família a recer a una “torreta” familiar a Matadepera. Conxita, amb 10 anys, va començar aleshores la redacció del seu diari, que va allargar fins als 16, justament fins a l’11 de setembre de 1944.

L’ensulsiada republicana va forçar la família a prendre el camí de l’exili. De primer es van establir en diferents moments dels anys 1939 i 1940 a Perpinyà, el seu entorn, Molig i els Banys de Toès (al municipi de Nyer, al Conflent), on Francesc Simarro va treballar en el proveïment dels refugiats organitzat pel Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE). Amb l’amenaça que representava l’ocupació alemanya, a finals de 1940 van passar a Marsella, des d’on, amb la complicitat del diplomàtic mexicà Gilberto Bosques (amb qui Francesc Simarro va establir una relació de confiança), van aconseguir arribar al nord d’Àfrica i embarcar-se al vapor portuguès “Serpa Pinto”, en direcció al port de Veracruz, amb altres 400 refugiats. Hi van arribar el 16 de desembre de 1941, després de més d’un mes de viatge, disposats a començar una nova vida.

Conxita Simarro, ja adolescent, va reprendre l’escolarització al Colegio Madrid de la capital mexicana i, a partir de l’hivern de 1943 a l’Academia Hispano-Mexicana. L’any següent, va començar els estudis de comptabilitat a la Univerdidad de Puebla, on va completar (com a dona, en va ser pionera) els de “Contador Público”, el 1948. Pocs mesos després es va casar amb David Arias Fernández, també refugiat, fill de l’alcalde republicà d’Avilés (Astúries).

El fons documental

Les set llibretes i quaderns en diversos formats que constitueixen el diari de Conxita Simarro entre 1938 i 1944 reflecteixen la seva passió per la lectura i l’escriptura, i les capacitats que la portaran a desenvolupar-lo de manera trilingüe, d’acord amb les circumstàncies del seu itinerari: en català, francès i castellà. El diari descriu amb mirada pròpia les dificultats del moment: l’absència puntual del pare (amb qui la Conxita està particularment unida), les activitats i els jocs dels nens amb qui comparteix carrers i escoles, la carestia alimentària, els problemes per a una vida acadèmica normal, la percepció de les notícies de la guerra, les converses dels adults o la mateixa condició de nena. El text s’articula en dos nivells, entrecreuats constantment: la vida quotidiana amb la seva família i els amics, i els esdeveniments històrics que impacten la seva vida i l’obliguen a una mudança constant.

Les germanes Arias Simarro han volgut dipositar a l’Arxiu Nacional no només el seu quadern, sinó també molta altra documentació personal de la seva mare: principalment, documentació acadèmica i quaderns escolars, mostres de la seva activitat associativa, la correspondència amb el seu futur marit, cartes amb familiars i amigues d’infantesa a Catalunya i missives intercanviades amb altres refugiats i les noves amistats a Mèxic. Tot plegat fa de complement eloqüent i ajuda a interpretar amb més profunditat el contingut del diari infantil i adolescent, les vivències, els anhels i les esperances de la Conxita Simarro.

Reconegut i valorat, primer per la família i després pels experts en història de la infantesa, el diari de Conxita Simarro va ser traduït al castellà i el 2015 el publicà Susana Sosenski, investigadora de la Universidad Nacional Autónoma de México (UNAM). L’editora del text es lamentava en la introducció que sovint “los testimonios y documentos de los niños del pasado no se consideren suficientemente importantes para ser resguardados en los archivos nacionales”.

Nou comentari