La música egarenca plora un crack

En la mort de Miquel Farré i Mallofré

En l ‘interval de 15 mesos, Terrassa ha perdut dos pesos pesants del seu panorama musical. El 17 de març de l ́any passat, se n ́anava qui va ésser el meu primer professor en aquest camp (Josep Freixas i Vivó). Ara, al llarg d ́aquest darrer cap de setmana ho ha fet en Miquel Farré i Mallofré, un pianista amb estol d ́autèntic crack. És per això que he pensat en aquest títol. Dos espais molt difícils de cobrir en atenció al nivell d ́excel·lència d ́ambdós. Des que el món és món, la música ha fet per acompanyar la mort. Sens dubte, el gran enigma de la nostra existència. La profunditat harmònica de qualsevol partitura evoca records, històries i emocions de diferents àmbits. De fet, la mort, el dol i el mateix amor han estat revisats sovint pels cantants i compositors de la història.

El malaurat compositor japonès Toru Takemitsu –el més important del segle XX– deia que “la mort és una companya que arriba en silenci”. Contràriament, Richard Strauss en parlava amb una visió més positiva. Amb raó certificava que l ́artista pot vèncer tots els entrebancs de la vida gràcies a ella.

En Miquel era un pianista de fama mundial. Estudià al Conservatori de Barcelona, on esdevingué catedràtic. Em falta espai per a no deixar-me cap dels innombrables guardons que rebé al llarg de la seva carrera. Parlant des de la vessant de Terrassa, encara són molt tendres i profunds els records del seu nomenament com a “músic de l ́any 2017”. Sort encara que rebé aquest homenatge en vida. Quan s ́organitzen després que un és mort, entenc que arriben massa tard. Gran especialista en l ́obra d ́un immens Frederic Mompou, sempre he admirat 3 trets concrets: la bonhomia, la senzillesa i l ́intimisme. Encara tinc a la retina i m ́embolcalla l ́oïda un concert seu –per la diada de Sant Esteve– al “nostre” (i també molt meu) Centre Cultural de la Caixa de Terrassa. Activant els ressorts d ́una maquinària motoritzada similar a La Scala de Milano, la figura d ́en Miquel tot acaronant un brutal piano de cua era envoltada de les butaques del públic. Tot nodrint-nos amb el gaudi del so incomparable d ́unes tecles màgiques, l ́embolcall del so celestial que taral·lejaven unes nadales era com un massatge pel cor i un encís per a l ́oïda.

“ ́ ́E triste il mio cuor senza di te”… Mussitant aquesta preciosa melodia de l ́Op. 10 número 3 d ́en Friedrich Chopin, faig per matar la pena que sento per l ́adéu d ́en Miquel Farré. Em consolo somiant que l ́estol celestial dels àngels –des d ́avui– ballaran més acompassadament i feliç. Benvolgut Miquel, que tots ells t ́acompanyin al paradís i que la terra et sigui lleu. Infinites gràcies per tot el teu llegat ! Tingues per segur que –a la “teva” Terrassa, resten un munt de persones que mantindran viva per sempre la flama del tu record. A tall d ́exemple, deixo anar un munt de noms que viuen aquest art de forma apassionada: Joan Casals, Rosa Ma Ribera, Jordi Reguant, Jordi Figueres, Joan Martínez Colàs, Josep Ribera, Josep Casanovas, Lluís Heras, Toni Amorós, Valentí Grau, Carles Llongueras, Adrià Font, Josep Ma Farràs, Pere Ruiz i tants i tants d ́altres.

Tenint en compte que l ́adéu s ́ha produït al bell mig de la 40a edició del Festival de Jazz de Terrassa, bo fóra que els seus organitzadors li rendissin algun “detall” a partir de les notes d ́algun piano !

Nou comentari