Els qui vam conèixer l’inquiet mecenes Jaume Canyameres, quan veiem el seu fill Manel tenim la impressió de reconèixer-lo encara a ell perquè la ressemblança entre ambdós s’ha anat accentuant amb el temps. I això també implica el seu interès per salvar de l’oblit aquells artistes i escriptors que la Guerra Civil va escapçar i va obligar a un exili que, en alguns casos, va ser gaire bé definitiu. Del Jaume va ser la intermediació perquè dos literats de referència com l’Agustí Bartra i l’Anna Murià s’intal·lessin a Terrassa després d’haver passat tres dècades a Mèxic i haver- hi deixat petjada amb les seves obres.
Al Jaume també se li deu que el dibuixant i pintor Josep Bartolí tornès a tenir una segona vida a Catalunya, tot i que en aquesta ocasió Bartolí va continuar fent viatges entre Barcelona, Terrassa i Nova York, passant per Mèxic. A diferència de la parella Bartra-Murià, l’ex fundador del Sindicat de Dibuixants Professionals durant la República poc abans no esclatès la guerra, no va voler mai tornar a posar els peus a Catalunya fins que el dictador Franco no morís.
El 1976, el Bartra i la Murià el van anar a visitar a casa del seu germà Salvador a Perpinyà i, l’any següent, ja va passar una temporada a Barcelona. Mentrestant, s’havia convertit en un reconegut il·lustrador de revistes de lleure nord-americanes i havia freqüentat el cercles de l’avantguarda de l’expressionisme abstracte també amb exposicions seves. Això fa que al 1978 pugui presentar la mostra Cultura de diccionario a la galeria madrilenya Skira, encara que els esperits encara seguien força escalfats i es parla més del seu passat republicà més que no pas de les seves pintures. És al 1982 que el Jaume Canyameres el va a veure a Nova York per proposar-l’hi una exposició al Centre Cultural de Terrassa. I això es fa realitat el 21 de febrer del 1984, en el primer gran monogràfic seu després de la dictadura al sud dels Pirineus. Onze d’aquestes obres, així com unes altres vuit de la família Canyameres Sanahuja, es poden veure des del passat 23 de setembre i fins al 19 de setembre de l’any que ve al Memorial del Camp de Ribesaltes, al costat de Perpinyà, en la primera gran retrospectiva mai feta de l’artista sota el títol Josep Bartolí. Els colors de l’exili.
Què és el Memorial de Ribesaltes? Doncs un antic camp militar reconvertit durant l’èxode del mig milió de republicans catalans i espanyols del 1939 en un camp d’internament, com també ho van ser les platges del Rosselló i d’altres indrets de la Catalunya Nord i Occitània. El nom de Bartolí ha rebut, ara, un major reconeixement públic per l’èxit de la pel·lícula d’animació estrenada l’any passat Josep, de l’il·lustrador polític francès Aurel, que se centra en els esquinçadors dibuixos que l’il·lustrador català va fer d’aquests camps de refugiats que, de fet, van ser més aviat una presó i van significar en algunes ocasions el pas previ cap als camps de concentració nazis. Una història que, a França, encara en aquests moments costa de pair. I que, malauradament, es repeteix cíclicament amb tots els refugiats del món. A l’exposició del Centre Cultural, hi va venir expressament l’ex president de la Generalitat Josep Tarradellas, que curiosament va ser qui va facilitar la fugida de Bartolí en vaixell des de Marsella primer cap al nord d’Àfrica i, després, a Mèxic el 1942. En aquell moment, el Jaume Canyameres era el president dels Amics de les Arts i les Joventut Musicals i això va fer possible que, el 1985, Bartolí també presentès a la seu de l’entitat la sèrie de
litografies Braus. Per qüestions administratives, fins i tot s’havia empadronat a Terrassa i hi acabaria vivint entre el 1989 i 1990.
Però Bartolí era un nòmada consumat i, a més, a Nova York hi tenia la seva companya Bernice Bromberg a qui havia conegut el 1968 i amb qui mantindria la relació fins als seus últims dies el 1995. L’episodi de la seva aventura sentimental amb la Frida Kahlo a finals dels anys quaranta, ara que s’ha conegut públicament, alimenta la llegenda d’aquest figura que no para de sorprendre-nos. Qui ha conservat la seva flama ha estat el seu nebot Jordi/Georges Bartolí, nascut a Perpinyà i fill del seu germà Salvador, que el 2009 va publicar en francès La retirada: èxode i exili dels republicans d’Espanya, amb els dibuixos del seu oncle dels camps d’internament. Uns dibuixos bona part dels quals havien estat donats per Josep Bartolí als Arxius Municipals de Barcelona. I, ara, el Jordi Bartolí ha aconseguit que la vídua Bernice donès totes les obres i dibuixos que conservava en un magatzem de Manhattan. Un llegat que va arribar el passat 21 de juliol al Memorial de Ribesaltes. I que amb les peces cedides pel Centre Cultural, la família Canyameres, els Arxius Municipals de Barcelona, la Col·lecció Nacional d’Art de la Generalitat i el fons privat de Joëlle Lemmens, vídua del pintor perpinyanès Floreal Radresa, conformen la imprescindible mostra Els colors de l’exili.
En una llarga conversa amb el Jordi Bartolí mantinguda dies abans de la inauguració al Memorial, va sortir tota l’odissea de fer venir aquest llegat de Manhattan i poder reunir-lo en aquests moments amb la resta de l’obra de l’artista en una exposició que ja per sempre més s’identificarà amb Ribesaltes perquè el fons Bromberg es queda allà. La Bernice, actualment amb 91 anys, va arribar a fer fins a tres viatges des de Nova York a Barcelona per tractar d’aquest llegat amb el Manel Canyameres, qui agafava així el relleu del seu pare. I tots dos es reunien amb responsables de cultura de la Generalitat. Però, cada vegada, hi havia un conseller o un director diferent, també del Memorial Democràtic. I mai els hi van fer el cas necessari perquè la donació es realitzès a Catalunya tot organitzant una gran exposició com ara té lloc a la Catalunya Nord. Fins i tot el Jordi Bartolí ens explica que podria ser que el Reina Sofía de Madrid fos el primer lloc on es presentès Els colors de l’exili després de Ribesaltes, perquè estan molt interessats en els dibuixos dels camps d’internament i els comparen amb la sèrie de les guerres de Goya o Picasso.
Precisament, un terrassenc, Vicenç Villatoro, acaba de ser nomenat director del Memorial Democràtic. I coneix perfectament la història del Josep Bartolí perquè sembla ser que, en una de les tertúlies que organitzaven els Bartra- Murià, va coincidir amb ell al llindar dels anys vuitanta. Se suposa que serà més sensible a tot aquest llegat. En tot cas, sigui a una banda o altra dels Pirineus, el Manel Canyameres també es pot donar per satisfet de veure fet realitat el treball començat pel seu pare. En una transmissió familiar de cultura i memòria.
