Fotograma de la pel·lícula El príncep i la corista

Fotograma de la pel·lícula El príncep i la corista | Wikipedia

Tal dia com avui de lany 1962, moria –oficialment, amb una sobredosi de pastilles– Marilyn Monroe, a ledat de 36 anys. Tal vegada la major “sex symbol” de tots els temps. Encara tenim la sort, però, que hi ha qui sho qüestiona. I ho fa en una triple direcció: suïcidi, accident o assassinat?

Lentrellat del dubte formal rau en una carta que lactriu escrivia — 10 dies abans danar-sen– al seu íntim amic Truman Capote. Allí li expressava la por que sentia per la pròpia integritat física i lamor o atractiu sexual que professava al llavors president USA John Fitzgerald Kennedy… Suposant-se vigilada, va decidir trametre-la amagada dins de lestoig dun bolígraf Montblanc que el mateix escriptor li havia regalat. La missiva, però, mai no arribà al seu destí.

Mig segle després, va anar a parar a mans den Frederic Cabanas i Castells. Un santcugatenc inquiet en tot allò que té a veure amb la cultural i art. No endebades nasqué al si duna família arraïlada i amarada en qualsevol de les seves vessants. Tant és així que, fa setze anys que presideix la Fundació Cabanas. Entitat que ha desenvolupat larranjament i rehabilitació duna antiga fàbrica de ceràmica, a la Plaça del Monestir de Sant Cugat del Vallès. En una de les seves plantes (en conjunt, més de 700 metres quadrats) shi troba un veritable museu. Tot ell dedicat a la vida i miracles de la diva. Al mateix indret, shi ubica la “Casa- Museu cal Gerrer”, on sorganitzen sistemàticament un estol dactivitats lúdiques i culturals, en sentit ben ampli.

Reprenent el fil, en Frederic acaba de publicar un llibre titulat “La carta secreta de Marilyn Monroe” (edicions Octavià). Algú podrà catalogar-lo dautèntica novel·la negra sobre el personatge icònic més “rosa” del segle passat. La idea havia estat presentar-lo públicament en la diada de Sant Jordi denguany. El confinament, però, ho va endarrerir fins el proppassat 19 de juny, en petit comitè.

Ben poruga hauria destar na Marilyn per a llençar un S.O.S. desesperat al seu gran amic Truman Capote. Més encara, retornant-lhi el Montblanc regalat per ell amb anterioritat, encabint- hi al seu interior una carta recòndita dessota lembolcall. Sóc dels qui pensa que fou la forma de llençar un “help me” a lespai, en tota regla: per tal de poder burlar el cercle de perill que lofegava anguniosament. En el fons, sense anar gaire lluny, probablement, una de les millors evidències del seu assassinat per raons polítiques.

Tal vegada el desentrellat del gran “fake” mundial ordit pels serveis secrets nordamericans, encobrint un presumpte crim destat. Un “affaire” fosc, tèrbol i que mai no sha volgut aclarir. Tant de bo que allò que en diríem “the serendipity” –casualitat?– posi el fil a lagulla!

Vaig a establir una comparança. En un àmbit diferent –tot i que entelat per les contínues connivències/interferències flagrants entre poder polític i judicial– ha sorgit el “marró” dels enamoriscaments del nostre “rei emèrit”, a casa nostra. Arreu sorgiran pressions per apel·lar a la inviolabilitat, lafornament, la prescripció o vet a saber quins set sous. “I write you this letter in real State of despair… Who knows what tomorrow will bring. Im much afraid. I fear the worst… Miss Green needs help”. Heus ací un mínim extracte de la carta que ha motivat ledició daquest llibre en qüestió. Sense voler ésser sensacionalista, lentreveig i interpreto com tota una “bomba de rellotgeria”.Entenc que no cal transcriure la traducció, que salbira prou intel·ligiblement. …A partir dací, “Whoever that fails”: caigui qui caigui! Tant de bo!

Josep Ballbèi Urrit.

Nou comentari