Us n’heu adonat que al teatre ja no s’estossega? Segur que sí. Ja fa temps que se’n parla i ho notem. Ningú molesta ja a ningú als equipaments culturals. Ni al Teatre Principal, ni al Centre Cultural, ni al Cinema Catalunya, ni a l’Auditori Municipal de Terrassa… Cap persona del públic s’atreveix ni a desembolicar un caramel, ni a emetre cap so gutural. I les i els intèrprets estan feliços i encantats! Des de 2017 que veiem titulars com “Prohibido toser y usar el móvil: los artistas se rebelan contra los ruidos”. Protestes on defensaven que en tots els espectacles s’hauria d’avisar per apagar els mòbils i deixar el mal costum d’estossegar. No obstant, no han estat aquestes reclamacions que ho han aconseguit sinó l’implacable pandèmia i la por a la que aquesta ens ha sotmès. És cert que la tossera és una resposta psicosomàtica, ens agafa un atac de tos, a voltes, quan ens ataquen els nervis o el pànic, però, justament, el temor ens reprimeix com si es tractés d’un automatisme. T’ennuegues: passes saliva amb urgència per la gola; et ve una tossida: l’engoleixes.

Així doncs, el fet d’estossegar, com qualsevol manifestació personal relacionada amb la pandèmia, s’ha convertit en una xacra i ara no ens toca altre remei que empassar-nos-la, concentrar-nos extremament, encara que la nostra tos no sigui la simptomàtica del virus, seca, acompanyada d’una dificultat per respirar, o sia, aquella mena de sospir gargamella endins, quasi d’ofec. Per tan, si tenim la capacitat fisiològica de contenir-nos, es desperten algunes incògnites. Oi que si ens concentrem no estosseguem? Per què no ens concentràvem abans, en comptes que el concert de clàssica fossin les nostres expectoracions

i no els deliciosos sons dels músics? Ho fèiem per vici, per sentir-nos part del grup, per convencionalisme o, realment, perquè ho necessitàvem? No ho sabrem mai, ja que, intuïm que quan torni la normalitat recuperarem els antics hàbits. El que sí ha quedat demostrat en temps d’epidèmia és que la pretèrita tos era contagiosa, un acte reflex, com els badalls que repliquem, i que potser en moltes ocasions ens la podríem estalviar si ens mentalitzéssim.

Lluny queda quan, per allà la primavera de 2005, el geni Carles Santos volia sentir estossegar el públic. El pianista de Vinaròs estrenava, al Teatre Lliure, ‘La meua filla soc jo’, una òpera de petit format en què la fantasia hi jugava un paper principal. Durant l’espectacle proposava seguir els passos de John Cage i deixava uns quants minuts de silenci incentivant que el públic s’afegís al xou amb els seus estossecs. O, un altre cas, el tretzè àlbum del crac magistral Javier Krahe, titulat «Toser y cantar», que va desgranar en la seva presentació antològica del Teatro Filarmónica, ple de gom a gom i rendit a la seva ironia i genialitat.

Una bona tossida no és bona ni dolenta en si mateixa, depèn de la conjuntura. Per a gustos, els colors. Qui sap el que és correcte, el que està bé o malament? Perquè en matèria artística tot és permès i el bé i el mal es confonen… Cof… cof… Ui, perdó!

Nou comentari