L’any 1904 va arribar a Terrassa el primer automòbil. Aviat va augmentar el parc de cotxes, per tant, van ser necessàries les benzineres per alimentar els motors dels cotxes. És per això que es van començar a construir sortidors individuals a llocs estratègics de la ciutat. Tal com recorda l’historiador Joaquim Verdaguer, quan es va diversificar la benzina en diversos graus d’octans, i al haver de servir dièsel, van començar a construir-se estacions de serveis que oferien carburant per camions, automòbils, motosi, i a més a més aire, aigua, petroli domèstic i recanvis. Ja a finals del segle XX van començar a transformar-se, també, en petits supermercats.
Una de les principals benzineres de Terrassa es trobava en ple Centre i en una plaça d’allò més transitada. Costaria avui reconèixer-la si no et fixes amb petits detalls d’edificis o d’estructura del carrer, ja que actualment, la rotonda com a tal no existeix, i la part dreta de la imatge és totalment diferent. Estem parlant de la plaça Anselm Clavé i la benzinera Cal Jové. La imatge que podem veure va ser presa l’any 1955 i des d’aleshores, la plaça ha canviat moltíssim.
El primer semàfor de Terrassa
Al bell mig del carrer de la Font Vella. De ben antic havia estat de doble sentit de circulació, primer pels carros que hi passaven i després pels vehicles de motor que tant hi pujaven com hi baixaven. Quan la circulació de vehicles es va fer més intensa, cap als anys 50 del segle XX, es va veure la dificultat que suposava quan es trobaven dos vehicles un pujant i l’altra baixant, ja que l’amplada del carrer no els deixava passar al mateix temps. El gener de 1953 s’esmenta que ja existeixen i de fa ben poc. La solució va ser posar un guàrdia urbà amb salacot al pedrís de l’entrada de cal Labòria, únic lloc des d’on s’albiren els dos extrems del carrer. L’agent manejava de forma manual una manilla que li permetia dominar els semàfors que es van instal·lar en ambdós costats i així podia deixar passar a uns i altres vehicles de forma alternativa.
La manilla (maneta) se l’emportava al finalitzar el torn de manera que quan ella no hi fos no la pogués accionar ningú. Es feien dos torns, una al matí i l’altra a la tarda, i quan es treia la manilla es deixava accionat en verd el semàfor de baixada i en vermell el de pujada que hi havia a la cantonada amb la plaça Vella, de manera que cap vehicle podia pujar pel carrer en direcció al Passeig i així s’evitaven embussos. Si us hi fixeu, a la paret de la dreta de l’antiga sastreria Labòria veureu que encara és visible un pedaç amb què es va tapar la caixeta que tenia el mecanisme que permetia accionar el semàfor. I, si encara observeu més, veureu que el terra del pedrís està força més gastat el de la banda dreta (on es posava el guàrdia) que el de la banda esquerra tot i ser on hi havia la porta d’accés a la sastreria. Doncs bé, aquest terra gastat es devia al fregadís del guàrdia que s’hi havia de passar tantes hores a peu dret.
