Dibuix figuratiu del castell palau de Terrassa. ACVOC-AHT: 4/1 Batllia Reial de Terrassa, Llibre cort del Batlle Antoni Rovira (1584-1585), c. 55. | Generalitat

!--akiadsense-->

El batlle era l’autoritat delegada de la potestat reial o baronial i tenia funcions governatives, administratives i judicials. Terrassa era un lloc de jurisdicció reial i, en nom del rei, el batlle administrava lajustícia, regulava l’ordre públic, presidia el consell municipal, recaptava els tributs i les rendes reials, entre altres funcions.

Des del s. IX el territori conegut pel nom de castrum Terracie depenia dels comtes de Barcelona i era administrat pels castlans, que regien el castell i el territori per infeudació. Els reis de la corona catalanoaragonesa van continuar posseint el domini sobre Terrassa com a successors dels comtes de Barcelona.

Amb la recepció del dret romà, la monarquia anava creant una estructura de poder públic enfront de les jurisdiccions feudals i la batllia reial de Terrassa mai no es patrimonialitzà, sinó que anava prenent a la castlania les competències jurisdiccionals, fins a esdevenir la principal representació del poder reial en l’àmbit local.

L’any 1180 trobem documentada la cort del batlle i el 1242, per disposició del rei Jaume I, la batllia terrassenca esdevingué l’única instància capacitada per jutjar les causes suscitades entre els habitants de la vila i el terme.

El batlle era nomenat pel rei, però a partir de la fi del segle XV el consell municipal proposava una terna, dels quals el rei nomenava el que exerciria com a batlle durant un trienni. De fet, el batlle reial estava força lligat als interessos de la comunitat local i actuava ben sovint més al dictat del poder local que no pas del reial.

La persona elegida no podia pertànyer a l’estament eclesiàstic ni formar part de cap col·lectiu considerat herètic i, a partir de mitjan segle XV, s’hi afegí l’obligació de ser natural de la vila o el terme terrassencs. El batlle havia de ser assistit per un assessor, expert en lleis, per administrar justícia i comptava amb el notari, com a escrivà, i el nunci o saig, encarregat de pregonar les ordres i executar les sentències.

Amb el Decret de Nova Planta, a partir de 1716 el batlle seria elegit per la Reial Audiència de Catalunya i va augmentar el seu poder en l’administració del comú, com a conseqüència de la implantació del règim municipal vigent a Castella, però va perdre competència en l’àmbit judicial, especialment en matèria penal. A la segona meitat del set-cents es reintroduí el sistema de la terna, presentada llavors a la Reial Audiència. Un canvi més radical va suposar la progressiva implantació del règim constitucional durant el segle XIX: el 1820, amb la creació del jutjat de primera instància, els batlles perden en gran part les competències judicials, però és sobretot a partir de 1835, quan es produeix una transformació profunda de les institucions locals, origen del sistema que podríem dir contemporani: les antigues jurisdiccions feudals desapareixen definitivament i la batllia esdevé un càrrec públic inherent a l’administració municipal pròpia del règim constitucional.

Nou comentari