!--akiadsense-->
Ailey II ens torna a sorprendre després d’un any de la seva última actuació a l’amfiteatre del Centre Cultural de Terrassa, amb dues coreografies noves, Road to one (del 2017) del mestre Darrel Gran Moultrie i Where are tongues (del 2018) del coreògraf Bradley Shelver i la repetició de Breaking Pont (del 2017) de la coreògrafa Renee I. McDonald per la gran acceptació que va tenir entre el públic el darrer any.
Cada acte va durar 25 minuts aproximadament. Aquest va ser el temps que el públic va estar en tensió, sense respirar, seguint sense parpellejar cada moviment que els ballarins executaven d’una manera magistral, amb una explosió d’energia que arribava a la pell de l’espectador. Des del primer segon que començava la música, els ballarins iniciaven els seus primers moviments, els quals et feien arribar una gran passió per la dansa gràcies a unes coreografies d’alta intensitat, i a uns cossos que desprenien energia, força i passió.
Alvin Ailey es va formar amb Catherine Dunham i Martha Graham, entre altres, i va ser el primer en fundar la primera companyia de ballarins i ballarines de raça negra. Avui en dia, és una llegenda de la dansa afro-americana. Ailey va crear la companyia el 1974 i va escollir a la seva primera ballarina Sylvia Waters com a directora artística, ocupant aquest càrrec durant 38 anys i convertint la companyia en una de les més importants d’Amèrica. El 2012, després de jubilar-se, el seu successor va ser Troy Powell, i amb ell al capdavant, Ailey II continua emocionant i aportant un altre dimensió del que és la dansa, treballant amb els coreògrafs emergents més destacats.
!--akiadsense-->
Darrel Gran, coreògraf i mestre més buscat a Amèrica; Bradley Shelver (sud-africà), ballarí com a solista d’Alvin Ailey Repertori i la companyia de Limón Dance, entre moltes altres; i Renee McDonald, que es va iniciar amb Tony Wilson School of Modern Dance (Jamaica) i que té una llarga trajectòria de coreografies per The Cdt, Emma Willard School de Nova York… Tots tres coreògrafs, amb diferents pinzellades, un més afro, l’altre més Graham, l’altre més modern jazz, però tots tres amb una gran visió plàstica i donant força a l’art de la dansa, han aconseguit -conjuntament amb els grans ballarins de la companyia- donar vida a les creacions que el públic de Terrassa va poder gaudir i ovacionar.
Música, vestuari, il·luminació, coreografies, ballarins, força, talent, intensitat, diversitat…. Acaba l’espectacle i la frase que es repetia a platea era “no tinc paraules!”. Després van sortint soles: “Quina passada!, genial!, espectacular!, increïble!, brutal!, fantàstic!, meravellós!”, ressonaven mentre la gent marxava cap a casa encara amb el regust d’Ailey II. Com deia abans…. vam poder veure la perfecció del moviment.
Marta Bieto
