La Seu d’Ègara abans del bisbat d’Ègara: Els primers cristians

Descobrim com es va transformar la Seu d'Ègara, fins aleshores un espai romà, amb la irrupció del cristianisme

En aquest nou article del monogràfic dedicat a la Seu d’Ègara, l’historiador i ex director del Museu de Terrassa, Domènec Ferran, ens trasllada segles i segles enllà, abans fins i tot que existís el Bisbat d’Ègara. Aquesta és la història del conjunt monumental en temps dels “romans” i com es va anar transformant amb la incursió del cristianisme.

L’edicte de Tessalònica de l’any 380, promulgat per l’emperador Teodosi, adoptà oficialment la doctrina de Crist a l’Imperi Romà, però al mateix temps propicià la ràpida expansió pel territori mediterrani de la fe i la cultura cristianes. Encara que la presència de comunitats cristianes a la província romana d’Hispània es constata per primera vegada en una carta del bisbe Cebrià de Cartago de l’any 254. La implantació del cristianisme i la seva difusió és un dels fenòmens de més importància a la península ibèrica dels heretats del llarg període de domini romà. En el canvi de les estructures governants romanes, l’esglèsia va anar adquirint un paper preponderant. No es d’estranyar doncs que els propietaris de les nostres vil·les romanes adaptessin les estructures de les mateixes a les noves creences i necròpolis, baptisteris i basíliques anessin apareixen al territori.

Els orígens del cristianisme a la Tarraconense també tenen aspectes més llegendaris com la suposada predicació dels apòstols Pau i Jaume i les persecucions i martiris com la de Fructuós a Tarragona, un dels més destacats de l’església a Hispània, i també les persecucions de Dioclecià dels màrtirs Feliu a Girona i Cugat a Barcelona. Un dels altres camins de penetració de la fe i les formes cristianes va ser pel comerç marítim amb el Nord d’Àfrica. La significació de la mort agafa una gran importància dins la cosmologia cristiana. Els altars, amb la celebració de l’eucaristia, es converteixen en el sepulcre de la resurrecció de Jesús i les necròpolis son les veritables ciutats dels morts i per tant s’apropen als llocs de culte a diferència dels cementiris en període romà que es situaven als camins fora dels nuclis habitats.

Tomba Securus del davant de Santa Maria | Marta Maseras

El conjunt de Sant Pere no n’és cap excepció i és a partir de mitjans del segle IV, a l’entorn d’una construcció romana ja existent, quan s’han detectat les primeres construccions, en aquest cas, unes cambres funeràries, entre les capçaleres de Sant Miquel i Santa Maria i una primera “domus ecclesiae”entesa com una estança privada adaptada al culte cristià. El que anomenem període preepiscopal de finals del segle IV representa el de més profunda transformació de l’espai romà en cristià amb la construcció d’un primer espai basilical, baptismal i funerari així com l’aprofitament de les estructures més al sud del recinte com a zona residencial. Es tracta d’un seguit d’edificacions que a partir de la funcionalitat estipulada per la litúrgia cristiana, es van construint, ampliant i transformant fins la primera meitat del segle V.

La primera església era de planta rectangular i pavimentada amb terra batuda, adoptant la tipologia arquitectònica de la basílica romana, amb una capçalera de planta quadrada a l’exterior i semicircular a l’interior situada a l’est de l’edifici. Al mur nord s’hi obria una capella de planta rectangular i una altre de semicircular al mur sud les dues amb enterraments al seu interior coberts amb “opus signinum”. Als peus de la basílica,a l’oest s’hi disposà un espai funerari, amb un enterrament central construït amb caixa obrada i altres cambres funeràries. Una primitiva estructura baptismal es va situar a l’est de l’edifici principal, darrera de l´àbsis, amb espais compartimentats,dos dipòsits i un conducte de desguàs on s’hi va localitzar un lot de 30 monedes que han permès una datació absoluta de l’any 363.

Al sud d’aquestes construccions s’identifica un sector residencial, que perviu de l’època romana i del que destaquen, dos patis oberts, seguint la tipologia de l´impluvium i el peristil de la domus romana, un d’ells conserva un dipòsit central de grans dimensions amb escala d’accés.

Piscina baptimismal | Marta Maseras

La segona construcció representa una nova pavimentació de l’església, amb un mosaic amb motius geomètrics i confeccionat amb tècnica romana clàssica però mes groller. Les tessel·les son de marbre, pedra i terracota de colors, sobretot blanques,negres,grogues,grises i vermelles,dibuixant panells geomètrics amb quadrats i hexàgons juxtaposats de forma irregular,que es configuren a partir d’una línia ceràmica ajustada al mur perimetral i una primera sanefa entrellaçada. A la part central es dibuixa un gran cercle amb temes radials d’escames biconvexes de tonalitats clares i fosques contraposades i tancament de sanefes entrellaçades. A un lateral, annexa al mur sud, s’hi observen motius funeraris cristians, de peixos i pans al costat d’una lauda sepulcral decorada amb lloses de marbre blanc i tessel·les de mosaic en blanc, vermell i negre , a l’oest una cartela de sis línies amb inscripció musiva dedicada a un tal “Securus Cecilianus” emmarcades per motius entrellaçats, ondulats i quadriculat.

L’edificació més important d’aquest moment es la transformació del primitiu espai baptismal a l’est de l’església en un veritable baptisteri amb piscina de planta quadrangular de finíssima factura, centrada dins un espai octogonal i segurament comunicada a dos dipòsits cúbics tots acabats amb un acurat opus signinum, que també cobria la resta dels espais, i la seva canalització de desguàs. En aquesta canalització es varen localitzar un dels dos conjunts monetaris formats per un total de 59 monedes, en bon estat de conservació formats per edicions datades del segle IV, però que podien pertànyer a la primera meitat del segle V.

Lauda sepulcral anomenada dels “paons “ datada de principis del segle IV | Marta Maseras

Els testimonis epigràfics i esculturats amb simbologia cristiana, son escassos. L’element més important pel que fa a la funcionalitat i decoració amb iconografia cristiana és la lauda sepulcral anomenada dels “paons “ datada de principis del segle IV. Es tracta d’un fragment de mosaic aparegut durant les excavacions de J. de C. Serra i Ràfols l’any 1947. Una franja decorativa de tres bandes emmarcava de forma rectangular l’escena principal; amb dos paons reals enfrontats, davant d’una copa o cratera central a la que estan units per una línia de tessel·les de color verd els seus becs. Les petites tessel·les que formen el mosaic son de materials i colors diversos, pasta vítria de color blau, fragments de terracota, marbre blanc i pedres de colors vermell, gris, groc,blau i verd. Aquest tipus de representació té el seu origen a l’antiga pèrsia, però en la iconografia cristiana, on la cratera es el calze, s’interpreta com la vida i els paons reals símbol de d’immortalitat de l’ànima. Segons Sant Agustí la seva carn era imputrescible i els seus ulls eren signe de la omnisciència divina. Aquest tema dels primers cristians arribà d’orient, s’expandí pel nord d’Africa i així arribà a la Península Ibèrica.

Paviment de mosaic a la Seu d’Ègara | Marta Maseras

POTS RECUPERAR ELS ALTRES REPORTATGES DEL MONOGRÀFIC AQUÍ:

Nou comentari