Àlex Riveiro, de 30 anys i membre de tècniques de la colla anteriors, és el nou cap de colla dels Minyons de Terrassa. L’acompanyen més d’una vintena de persones eminentment joves però amb una llarga experiència a l’entitat malva.

Si li sembla, podem començar per preguntar qui és Àlex Riveiro. Quina és la seva història dins de la colla? Perquè ha decidit presentar-se a cap de colla? Perquè ara? Perquè costa tant trobar algú que es vulgui posar al front de la tècnica? I la segona part de la pregunta: Qui és Àlex Riveiro fora del món dels castells? A què es dedica professionalment? Quines són les seves aficions?

Vaig aterrar a la colla l’any 2011, fruit d’una d’aquelles meravelloses casualitats que et canvien la vida. Un gran amic em va convidar a anar als assajos i allò em va captivar totalment, ja que tot i que solia veure els Minyons per Festa Major, viure-ho des de dins va ser una experiència totalment diferent. Tot i això, en aquella època vaig viure durant quatre anys a Granollers, per la qual cosa vaig formar part dels Xics de Granollers durant aquesta etapa. No va ser fins al gener de 2016 que vaig tornar a viure a Terrassa, i que vaig tornar a formar part dels Minyons.

Hem construït aquest projecte perquè tenim unes idees clares de cap a on volem portar els Minyons de Terrassa. Ara mateix, després d’una aturada tan llarga, és un gran moment per tornar a començar. Aquesta situació tan delicada que ha viscut i viu el fet casteller és també una gran oportunitat per trencar dinàmiques negatives, i començar a construir uns fonaments que serveixin de base per tot el que ha de venir. Respecte al perquè costa tant trobar gent que es vulgui posar al capdavant, és un tema del qual n’hem parlat amb molta gent. Hi ha molts factors que intervenen, i tampoc hi ha una única explicació.

Fora dels castells no hi ha cap història extraordinària al voltant de la meva vida. Vaig acabar la carrera d’economia a la Universitat Autònoma, però actualment tinc un projecte que tiro endavant amb molta il·lusió, un taller de camperització de furgonetes. Això i els castells ocupen la major part del meu temps, tanmateix sempre en guardo una mica per poder dedicar-lo a la meva altra gran passió, la muntanya.

Agafa les regnes en un moment molt complicat per culpa de la pandèmia. Quines són les seves prioritats?

Com he dit abans, és cert que és un moment delicat, però també és una gran oportunitat per a poder tornar a començar, i crear unes bones bases de cara al futur. Una de les nostres prioritats com a equip tècnic és oferir un projecte llarg, treballant des del primer moment amb la mirada posada tant en 2022 com als anys vinents. El compromís amb el relleu i amb la seguretat als castells també són un punt clau en la manera d’encarar el projecte. Per descomptat hi ha molta feina per fer, especialment en aquells camps més afectats per la pandèmia, això no obstant hem de ser positius i sobretot, centrar-nos a fer castells per divertir-nos.

La manca de gent als assajos és un problema greu: com se soluciona?

És més important que la gent tingui ganes de venir a fer castells que el fet de venir en si mateix. Per tant, d’entrada, cal encarar la problemàtica de manera diferent. Com generem ganes de venir al local? A partir d’aquí, s’obren moltes línies de treball. Hem de treballar per oferir uns assajos atractius i uns reptes que realment ens motivin a tots i totes a omplir el pati. Però no es tracta només d’això, Minyons va molt més enllà del fet d’enlairar castells. Minyons és i ha de ser un espai de trobada, un lloc on fer-hi vida, passar-hi les tardes, conèixer gent, fer nous amics, fer ciutat i fer festa. 

Quan tornarà la normalitat? Com es treballa en l’anormalitat?

Aquesta és una pregunta de la qual ningú en té la resposta. El que sí que sabem és que és molt difícil treballar amb les limitacions que han anat sorgint des de la represa, però hem de veure el costat positiu: l’any 2021 poca gent esperava poder acabar veient castells a plaça i de mica en mica es va anar fent realitat. Hem d’aprofitar cada petit pas que es pugui fer cap a la normalitat, i així ho farem, sense pressa, així i tot amb pas ferm.

Quins castells veu factibles per aquesta temporada?

No hem de començar la casa per la teulada. El primer pas és construir una base sòlida a tots els nivells, per poder afrontar després els grans castells dels Minyons de Terrassa. És evident que tenim grans castells al full de ruta, i que aquests arribaran, però és molt important que ho fem a partir d’uns bons fonaments, pensant també en els anys vinents. Al cap i a la fi, els castells són molt complicats, i molts d’ells requereixen més d’un any de maduració.

Quin és el seu castell preferit?

Sempre he tingut especial predilecció per l’estructura del 2, més enllà cap castell concret. És una estructura que encara avui en dia em continua fascinant. Però sempre que em pregunten quin és el meu castell preferit ho tinc clar, el 5 de 9 amb folre. És un castell estèticament preciós, molt complicat tècnicament i molt dur físicament. Sempre hauria de ser dins el programa de castells dels Minyons.

Quan es recuperarà la gamma extra? I parlo de Minyons però també de les altres colles.

Respecte a això, sóc força optimista. Si l’activitat castellera es pot desenvolupar amb una certa normalitat, com ha estat el cas dels darrers mesos del 2021, no tinc cap dubte que el 2022 tornarem a veure castells de la gamma extra. Hi ha molta feina a fer, ja que la pandèmia ha deixat alguns camps de treball molt dèbils, però si hi ha ganes de fer castells i les condicions sanitàries ho permeten, en veurem.

El futur, per tot plegat, avança cap als castells nets?

Això va a èpoques. Assajar castells emmanillats és molt complicat, i sovint hi afecta el context social del moment. L’explosió de castells de 10 a partir del 2015 no s’entendria sense el boom casteller d’aquells anys inclosa, per exemple, la massiva entrada de castellers universitaris a les colles d’arreu del país. Amb els castells nets passa el mateix. Els condicionants externs afecten el nivell de protagonisme que poden prendre dins el programa de les colles. Per exemple, amb la normalització de les xarxes de seguretat als locals d’assaig, sembla que aquest tipus de castells es van començar a sovintejar més, i amb una efectivitat més alta. És evident, per tant, que els castells nets, en un context on el volum de gent als assajos de totes les colles (des d’abans de la pandèmia) tendia a baixar, poden guanyar protagonisme ja només pel simple fet de ser més accessibles a l’hora d’assajar. Tot i això, s’ha de tenir en compte les enormes dificultats tècniques que presenten aquestes estructures, i el temps de maduració que requereixen, que és molt més llarg que el de les estructures més habituals.

Tornarà l’època daurada del món casteller? Tornarà però costarà amb aquesta pandèmia que ho ha trastocat poc?

No en tinc cap dubte. De fet, l’època actual ja és una segona època daurada dels castells, amb una separació temporal de més de noranta anys des de la primera, i crec que la pandèmia, tot i que serà recordada com un esdeveniment remarcat de la història dels castells, no suposarà cap canvi d’època. A poc a poc anirem recuperant la normalitat i es tornaran a sovintejar castells de la gamma extra, sigui a curt o mitjà termini.

Quina plaça li agrada més, el Raval de Montserrat o la plaça Vella.

El Raval de Montserrat sempre m’ha semblat una plaça més maca, on s’hi fa més caliu, i ha estat la plaça on vaig conèixer als Minyons, sempre tindrà un component sentimental afegit. Són places molt diferents l’una de l’altra, i hem de saber gaudir i aprofitar les virtuts de totes dues. Cada plaça ha de tenir el seu moment.

Terrassa, així en genèric, ha entès què són els castells, o encara no? Arribarem a ser com el Camp de Tarragona o Vilafranca?

No es tracta d’assemblar-se o ser com algú altre. Terrassa és una ciutat castellera, fem i vivim els castells d’una manera diferent, la nostra. Aquí s’hi han vist grans gestes de la història dels castells, i als terrassencs els agrada anar a plaça a veure’n. Segur que queda molta feina per fer, tant a Terrassa com als voltants, però hem d’estar orgullosos de la nostra ciutat i la nostra gent.

Nou comentari