La criança dels fills és, sens dubte, una de les tasques més complexes i emocionalment demanants que podem afrontar. Sovint, ens trobem atrapats en un laberint de decisions, amb la por constant de no encertar-la, de fer massa o massa poc. És una responsabilitat immensa tenir entre les mans la vida d’un altre ésser humà, un petit reflex que depèn de nosaltres per forjar el seu camí.
Però, i si el secret per educar bé els teus fills no estigués només en el que els ensenyes a ells, sinó en el que aprens tu mateix? Què passaria si et digués que la clau definitiva és, en realitat, una oportunitat de creixement personal insospitada per a tu?
Aquesta és la visió revolucionària de José Antonio Marina, el reconegut filòsof i pedagog de 87 anys, que ens convida a repensar tot el que sabíem sobre la criança. Segons Marina, «Educar algú és una de les millors maneres d’educar-se a un mateix. No es pot ajudar a créixer sense augmentar la pròpia estatura». Una afirmació contundent que desmunta moltes de les nostres premisses i que posa l’accent en un aspecte sovint ocult.
El seu enfocament trenca amb la idea tradicional d’una educació rígida i disciplinària, apostant per un acompanyament flexible que va molt més enllà de la simple transmissió de coneixements. Marina, fundador de la Universitat de Pares, subratlla la importància d’una educació integral, que inclogui l’àmbit emocional del nen, i, crucialment, el compromís personal dels pares amb el seu propi desenvolupament. Aquesta és la característica que marca la diferència, el veritable benefici estrella.
Som conscients que no existeixen els pares perfectes, i Marina ho accepta sense embuts. Cometem errors, molts d’ells, però la clau resideix en la nostra disposició i la bona voluntat per acompanyar la nostra prole. Els infants, en la seva sorprenent saviesa, acceptaran de bon grat les nostres imperfeccions si perceben que actuem des de l’amor i el desig genuí de fer-ho bé. (Sí, nosaltres també vam sospirar d’alleujament al llegir això).
Reconèixer el que no hem fet bé és, de fet, una de les lliçons més grans que podem oferir. Aquest acte d’humilitat ens posa al mateix nivell que els nostres fills, ens ensenya a demanar perdó i a créixer junts. Ells ens recordaran per haver estat pares presents, no pas per haver-los satisfet tots els capricis. Aquesta actitud no és rebaixar-se, sinó que engrandeix el nostre esperit i els obre el cor.
Sempre vaig creure que ser pare era ensenyar, no aprendre. Ara entenc que la millor lliçó que els dono és la meva pròpia disposició a créixer i, de vegades, a equivocar-me.
La saviesa oculta dels més petits
Una de les veritats més impactants que Marina ens revela és que, en la nostra posició de pares, som alhora mestres i aprenents. Hem d’estar disposats a aprendre dels nens i els joves, perquè ells tenen molt a ensenyar-nos que nosaltres, amb el temps, hem oblidat. La seva capacitat lúdica, la sorpresa constant, el gaudi pur de la vida i, sobretot, la seva curiositat insaciable, són tresors que val la pena redescobrir.
Ells ens recorden que les “llavors” –els infants– necessiten respecte, cura i temps per créixer i donar els seus fruits, i que, per més que esperem una poma, potser floreix un altre tipus d’arbre o una flor. Intentar desviar-los de la seva pròpia natura és el camí cap a la frustració i la infelicitat, tant per a ells com per a nosaltres. La seva saviesa és intrínseca i innegociable.
José Antonio Marina adverteix que els pares que no han cultivat el seu propi creixement, aquells que, per exemple, no han deixat de jutjar-se a si mateixos, projectaran inevitablement aquesta actitud cap als seus fills. Perquè, al cap i a la fi, només podem oferir allò que tenim i el que som. Els nostres fills són els nostres miralls més fidels, un reflex de la nostra pròpia evolució.
Evitar l’error d’una mala educació
La mala educació, segons el filòsof, es manifesta en la imposició, l’exigència constant, el càstig sense comprensió o la pressió innecessària. Acompanyar els fills en el seu camí no vol dir negar-los tot o renyar-los a tota hora; és un art més subtil. Consisteix a equilibrar la balança, a posar l’accent en els seus avenços, a animar-los a comparar-se amb el seu propi progrés i no amb els altres. Això és un truc valuós que pot estalviar moltes discussions.
Aquest procés de criança es converteix, així, en una excel·lent oportunitat per al nostre propi avenç personal. Ens empeny a treure el millor de nosaltres mateixos, a transformar-nos en millors éssers humans i a conrear virtuts imprescindibles com la paciència, la generositat i la capacitat d’oferir el nostre temps i energia de forma desinteressada. És un cicle virtuós que ens beneficia a tots.
El refrany popular “De tal palo, tal astilla” no podria ser més encertat en aquest context. Els infants són veritables esponges, àvids d’informació i aprenentatge constant. Per això, cada paraula que diem i cada acció que realitzem davant seu té un impacte incalculable. No podem demanar-los que llegeixin si mai ens veuen amb un llibre, ni exigir-los que no cridin si el to de la nostra veu és habitualment elevat.
La nostra presència, el nostre exemple, és la veritable llum que els guia, sense necessitat d’esforços imposats o demostracions forçades. Aprenem per afinitat o per confrontació; allò que connecta amb la nostra essència ho emulem i ho repetim, i allò que xoca, ho rebutgem. Així de simple, així de poderós.
Aquest plantejament de José Antonio Marina no és només una teoria, sinó una solució pràctica i definitiva per construir relacions familiars més fortes i autèntiques. És una invitació urgent a mirar-nos a nosaltres mateixos abans de mirar els nostres fills, a entendre que el seu creixement està íntimament lligat al nostre.
No perdis l’oportunitat de transformar la teva experiència parental en un viatge de descobriment mutu. Al final, no és la millor inversió que podem fer en el nostre futur col·lectiu?
