L’Atlàntic, el gegant que normalment ens té en suspens amb la temporada d’huracans, ha estat sorprenentment tranquil fins ara. De fet, hem hagut de retrocedir fins al 1941 per trobar una temporada tan endarrerida sense cap huracà format. Aquesta aparent calma, un silenci de 85 anys sense precedents moderns, és una de les notícies més paradoxals que ens ha deixat el clima.
Però no et deixis enganyar per la superfície. La veritat és molt més complexa i alarmant: mentre que l’atmosfera ha estat destrossant qualsevol intent de tempesta, l’oceà, just a sota, està acumulant una calor inusual. Aquesta energia amagada podria ser el combustible per a futures tempestes o fins i tot per a una temporada completament diferent l’any que ve, deixant-nos davant d’un autèntic perill latent.
Des del 10 de setembre, data que tradicionalment marca el pic de la temporada d’huracans atlàntics, no hem vist cap fenomen que arribi a la categoria d’huracà, és a dir, amb vents superiors als 119 km/h. L’activitat ciclònica acumulada està a només un 7% del que seria normal, un registre que no es veia des de fa més de vuit dècades. (Sí, nosaltres també estem al·lucinant amb aquestes xifres.)
La mà oculta d’El Niño: l’escut atmosfèric
La raó d’aquesta calma enganyosa es troba a milers de quilòmetres de distància, a l’oceà Pacífic equatorial. Un fenomen d’El Niño excepcionalment intens està reorganitzant la circulació atmosfèrica a escala planetària, i això té un efecte dominó inesperat. Mentre que al Pacífic oriental l’activitat ciclònica està disparada, l’Atlàntic s’ha convertit en un entorn extremadament hostil per a la formació de grans tempestes.
Aquest “escut” atmosfèric té diverses armes clau. La principal és el que els experts anomenen cisallament vertical: vents que bufen amb diferents velocitats o direccions segons l’altura. Aquest fenomen desorganitza qualsevol cicló abans que pugui consolidar-se. A la zona entre l’Àfrica i el Carib, la “autopista” dels huracans més potents, el cisallament ha superat els 74 km/h per sobre del que una tempesta pot suportar.
Per si no fos prou, a aquest escut s’hi afegeixen altres factors: aire extremadament sec, pols procedent del Sàhara (que actua com un supressor de tempestes) i moviments descendents de l’atmosfera. Totes aquestes condicions fan que les “llavors” de les tempestes, que continuen apareixent, siguin destruïdes pràcticament abans de poder créixer i convertir-se en un perill real. Sembla una solució temporal, però amaga un cost.
La paradoxa sota la superfície: la calor oculta
Aquí és on la tranquil·litat comença a ser menys tranquil·litzadora. Malgrat la manca d’huracans, els oceans han viscut un període excepcionalment càlid, i l’Atlàntic no n’és una excepció. L’aigua té la temperatura suficient per alimentar ciclons, però l’atmosfera, de moment, no els permet aprofitar-la. És una situació d’equilibri fràgil que cap expert ignora.
Les mateixes condicions que redueixen la formació de tempestes han provocat menys nuvolositat en algunes regions. Això permet que més radiació solar arribi a l’oceà, fent que les seves aigües continuïn acumulant calor. Sota una superfície meteorològicament calmada, hi ha una enorme reserva d’energia esperant condicions atmosfèriques més favorables. És un secret que l’oceà guarda, però que podria desfermar-se.
Aquesta temporada “tranquil·la” no és cap garantia. Sota la superfície, l’Atlàntic acumula una calor que podria canviar radicalment el panorama de la propera temporada. Hem de ser conscients d’aquest perill.
L’amenaça imminent: El Niño s’afebleix, el perill persisteix
El Niño no elimina els huracans de manera definitiva, sinó que simplement redueix les oportunitats perquè es formin. I quan s’obren petites finestres amb menys cisallament vertical, una tempesta pot organitzar-se i enfortir-se molt ràpidament, especialment en zones com el Golf de Mèxic o prop de la costa est dels Estats Units, on les condicions han estat menys hostils. Això significa menys temps de reacció per a nosaltres, els ciutadans.
Recordem el precedent de l’any 1992, una temporada amb molt poca activitat que, de sobte, va produir l’huracà Andrew, que va causar una devastació extraordinària a Florida. Aquest és un recordatori urgent que la calma pot ser enganyosa i que un únic esdeveniment pot ser catastròfic. Encara queden aproximadament dos mesos de temporada d’huracans, i cap expert dona l’any per tancat.
La gran pregunta és què passarà quan El Niño s’afebleixi, un procés que pot ser relativament ràpid. El calor acumulat a les aigües atlàntiques pot persistir durant mesos. Si el mecanisme atmosfèric que destrossa les tempestes desapareix i gran part d’aquesta reserva tèrmica roman, l’escenari de la pròxima temporada podria ser radicalment diferent. És un canvi que pot impactar el nostre futur.
Com veiem, el fet extraordinari no és només que no hàgim tingut huracans en 85 anys; la veritat oculta és la calor que s’està quedant just sota la superfície. Entendre aquest fenomen és imprescindible per a la nostra preparació. Al cap i a la fi, és millor estar alerta i preparats per al que pugui venir, no creus?
