Alguns misteris de la natura semblen irrecuperables, perduts per sempre en les pàgines de la història natural. Però què passaria si un equip de científics tingués entre mans la clau per reescriure el passat? Un projecte quasi de ciència-ficció ha trencat el silenci, obrint una porta a la resurrecció d’una de les criatures més enigmàtiques que mai han habitat el nostre planeta.
Imagina un amfibi la singularitat del qual desafiava qualsevol lògica: una granota que, literalment, paria les seves cries per la boca. Un mecanisme de reproducció tan insòlit com fascinant, que avui torna a la primera línia gràcies a un projecte científic que busca fer possible allò que semblava impossible.
La protagonista d’aquesta història és la Rheobatrachus silus, coneguda com la granota de cria gàstrica, que va desaparèixer el 1983. Ara, amb el nom de Projecte Lazarus, un equip d’investigadors està utilitzant tecnologies de clonació avançades per intentar tornar-la a la vida, una tasca que molts consideraven una quimera.
Aquesta espècie australiana va ser formalment descrita a principis dels anys 70, però el seu col·lapse va ser vertiginós. El devastador impacte del fong quitrid va escombrar les seves poblacions en la natura i, finalment, també en captivitat. La seva extinció va significar una pèrdua irrecuperable per a la biodiversitat global, un recordatori punyent de la fragilitat dels nostres ecosistemes.
El secret darrere de la resurrecció
El professor Michael Mahony de la Universitat de Newcastle a Austràlia, un dels caps visibles d’aquest projecte, ha detallat la complexitat del procés. L’objectiu era clar: recuperar aquesta criatura única que incubava els seus ous a l’estómac, convertint-lo en una mena de bressol intern, per després donar a llum per la boca (sí, nosaltres també estem al·lucinant). Aquesta característica tan peculiar feia de la seva desaparició un fet encara més dolorós per a la ciència.
Aquest és un viatge contra el temps, per demostrar que la vida sempre pot trobar un camí, fins i tot quan ja l’hem perduda.
El mètode escollit per a aquesta gesta científica és la transferència nuclear de cèl·lules somàtiques. En termes senzills, van extreure nuclis cel·lulars de teixit congelat d’un exemplar extint, que havia estat conservat durant dècades, per implantar-los en ovòcits d’una espècie receptora sense nucli, la granota barrada gran (Mixophyes fasciolatus), una parenta propera.
El desafiament era monumental. L’única mostra disponible pertanyia a un exemplar juvenil, sense gàmetes, obligant els científics a treballar exclusivament amb ADN nuclear somàtic que portava més de quaranta anys en congelació profunda. Recuperar material genètic en aquestes condicions i fer-lo funcional és un truc de màgia biològica que requereix una precisió quirúrgica.
Els avenços i els grans obstacles
Malgrat la severa degradació del teixit, els investigadors van aconseguir una fita pionera: el material genètic que es considerava mort va tornar a replicar-se amb èxit. Mahony va confirmar que “vam aconseguir produir embrions en una etapa molt primerenca (etapa de blàstula) i vam confirmar que contenien ADN nuclear de Rheobatrachus. Per tant, sembla que vam poder replicar l’ADN mort”. Aquest va ser un primer pas definitiu, que va encendre l’esperança.
L’avantatge principal d’aquesta investigació, en comparació amb altres projectes internacionals de desextinció, era disposar del genoma complet de la criatura. Però l’estat de conservació del cadàver, congelat durant quatre dècades, va generar greus inconvenients en les fases cel·lulars posteriors. Els embrions primitius no van progressar fins a l’etapa madura de capgròs en els experiments inicials.
L’equip, lluny d’abandonar la investigació, va detectar que les limitacions tècniques afectaven fins i tot els controls realitzats amb cèl·lules fresques. Mahony va explicar la necessitat d’una solució a aquest problema: “Si no vam poder fer-ho amb nuclis frescos, per què esperaríem que funcionés amb nuclis congelats?”. Aquesta qüestió, simple però imprescindible, va redirigir la seva estratègia.
El camí cap al futur d’aquesta espècie
Durant els últims dotze mesos, els biòlegs han estat optimitzant el sistema de clonació, aconseguint produir clons d’amfibis vius que han arribat amb èxit a la fase de capgròs utilitzant cèl·lules fresques. Aquest èxit preliminar és la prova que la tècnica pot funcionar i que estan a punt per al següent intent amb l’ADN de la granota extinta.
La feina continua, i la prometedora notícia és que, un cop perfeccionat el sistema, faran un nou intent de SCNT per a la Rheobatrachus silus. El Projecte Lazarus no és només un exercici científic; és una declaració d’intencions, un intent de reparar un error ecològic i de recuperar un tresor biològic ocult en el temps.
Què significa que la ciència estigui a la vora de portar de nou a la vida una espècie extinta, i més una tan peculiar com aquesta granota? És la demostració que no tot està perdut, que la curiositat humana no té límits i que potser, només potser, el nostre planeta encara té un as sota la màniga gràcies a la investigació. Estem a la vora d’una autèntica revolució? El temps, i l’enginy, ho diran.
