Ubicada en el número 53 del carrer Sant Genís de Terrassa s’hi troba una torre d’aigua. Passa molt desapercebuda a ulls del terrassenc que no acostuma a mirar amunt. Es troba incorporada en una façana d’un particular. De fet, va ser un egarenc a títol individual, Isidre Palà, qui la va sol·licitar. La torre d’aigua é el típic repartidor terrassenc, amb portella, estrella decorativa i finestra. Va ser construïda per Joan Baptista Feu. La portella és baixa i estreta, però accessible.
Què ens queda del segle XIX i de principis del XX. A Terrassa, entre altres elements, un patrimoni arquitectònic espectacular, adobat amb cases i fàbriques del que havia estat una gran ciutat industrial, del que s’havia conegut com La Ciutat del Fum. Però més enllà d’aquests edificis majestuosos hi ha uns elements que passen forá desapercebuts per la ciutadania, tant local com forana, i que es coneixen com Plomeros, tot i que també en podem dir Torres d’Aigua. A Terrassa ens en queden una dotzena curta, i moltes pateixen un seriós perill de desaparèixer.
No han estat prou valorades, pel que són, pel que aporten al paisatge urbà i per tota la història que tenen lligada al darrere. Avui resten semiamagades entre habitatges i només els ulls experts saben localitzar-les, amb les excepcions de les tres que estan catalogades i que es conserven en bon estat. També és cert que la seva desaparició va lligada a la pèrdua de la funcionalitat original.
Anem a pams. Mina de Terrassa va començar a construir-les a finals del XIX i principis del XX. Se’n van aixecar vint-i-tres, si més no per part de l’empresa, tot i que alguns particulars també van apostar-hi. Les torres d’aigua es van convertir en el primer sistema d’abastament als habitatges en una ciutat en ebullició i on la demanda anava “in crescendo”.
Afegim una tercera accepció; repartidors. Un model de subministrament que ha funcionat un segle i mig i que en ple XXI és testimonial. Però gràcies als “plomeros” aquella vila va fer un pas vers la modernització, van contribuir a portar l’aigua potabilitzada a totes les cases. Això sí, aquesta novetat va ser letal per a altres elements fonamentals de l’època, els safareigs i els abeuradors públics.
Conèixer els repartidors és recordar la història, tenir-los presents ens ajuden a reviure el passat, a redescobrir els sistemes d’abastament d’un bé escàs…
Les torres se situaven bàsicament en el nucli històric, en una illa delimitada pels carrers de la Societat i de Garci Humet a l’est, i pel d’Arquimedes a l’oest. Al nord, el carrer de Sant Valentí, i al sud el carrer del Col·legi. Fora d’aquest cercle -o quadrat- poca cosa, llevat d’un plomero a l’altre costat del pont del Passeig, a Vallparadís. Dèiem que en queden una dotzena, amb les de la cruïlla de les carreteres de Rubí i de Montcada, la de l’antiga Clínica del Remei i la de la cantonada del carrer Vallhonrat com a grans estandarts. Un apunt, “plomero” fa referència a una unitat de mesura de l’aigua, diferent segons el municipi.
Quina era la seva funcionalitat? Com eren? Eren torres d’una mica més d’un metre quadrat de planta i l’alçada normal estava entre els quatre i sis metres però sempre superior a les cases a què subministrava, per aprofitar la força de la gravetat. Dins hi havia una canonada per la qual l’aigua hi arribava d’una manera constant. Aquí, al costat d’una plataforma, hi havia un recipient amb ranures diverses dimensions que deixava passar el líquid a uns calaixos o bossetes més petites, des d’on sortien els tubs que duien l’aigua a les cases dels clients. La ranura variava en funció de la quantitat de plomes contractades. Molts cops, l’aigua que anava cap al client es podia tornar a repartir des d’una torre encara més petita, generant tot un circuit.
L’ús del totxo és una de les seves característiques, i la forma de minaret una altra. Era normal la decoració d’estil neoàrab. El primer es va aixecar el 1846, moment d’una primera embranzida industrial. La gran majoria de repartidors els signa com a arquitecte Joan Baptista Feu i Puig, per la qual cosa totes seguien uns mateixos paràmetres. Un segon nom associat als “plomeros” és el de Melcior Vinyals, fonamentalment per la seva participació en l’ampliació del de la Clínica del Remei, el més excepcional de tots.
El 1966 els repartidors abastien encara 63 veïns de Terrassa. Val a dir que els clients contractaven una quantitat d’aigua a perpetuïtat. L’aigua era d’ells i dels seus successors. D’aquesta manera, l’empresa tenia una hipoteca vitalícia però aconseguia capitalitzar-se. Normalment es contractaven 250 litres diaris, o 500 si les famílies eren nombroses.
En un primer moment, l’aigua procedia de les mines i dels pous de captació, atès que l’arribada de les aigües del Llobregat es retardarà fins a la dècada dels 40 del segle XX.
